Les 8 competències clau d’un coach: l’art discret d’acompanyar el creixement

Diu una vella metàfora que créixer no és pujar muntanyes, sinó aprendre a caminar amb fermesa pel propi camí. El coach no és qui indica el sender correcte, sinó qui camina al costat, amb una llanterna encesa, ajudant l’altre a veure millor les pedres, les cruïlles i, sobretot, el paisatge interior.

A CIMA compartim el punt de vista de la International Coaching Federation (ICF) qui defineix 8 competències clau per acompanyar a les persones en processos de transformació conscient. No són tècniques fredes ni protocols rígids: són actituds, presència i consciència al servei del creixement humà. Quan aquestes competències s’encarnen, passen coses profundes: les persones es veuen, s’escolten i s’atreveixen a avançar cap als seus objectius.

Foto de Freepik - Competències del coach

1. La base invisible: ètica, mentalitat i acord

(Competències 1, 2 i 3 de la ICF)

Un coach creix sobre una base que no sempre es veu, però que ho sosté tot.

1. Demostra pràctica ètica

La pràctica ètica no és només complir normes; és tenir cura. Cura del procés, de la persona, del límit. És saber quan callar, quan derivar, quan dir “aquí no”. Sense ètica, el coaching es converteix en soroll.

2. Encarna una mentalitat de coach 

La mentalitat de coach és aquesta disposició interna d’aprendre constantment, de no donar-se per acabat. Un coach que no creix deixa d’acompanyar. Perquè només pot portar l’altre fins on ell mateix ha arribat.

3. Estableix i manté acords

I després hi ha l’acord de coaching: clar, compartit, conscient. Quan coach i client saben què estan construint junts, el camí deixa de ser confús. Com en qualsevol viatge, saber on comença i què s’espera fa que el trajecte sigui més segur.

Pregunta poderosa: Quina mena de relació necessites crear perquè l’altre s’atreveixi a ser honest amb ell mateix?

2. L’art d’estar: confiança, presència i escolta profunda

(Competències 4, 5 i 6 de la ICF)

Un coach no acompanya amb presses, acompanya amb presència.

4. Cultiva confiança i seguretat 

El client només s’obre quan se sent segur. Sense judici, sense presses, sense expectatives projectades. La confiança no es demana: es construeix.

5. Manté la presència

La presència del coach és aquest estat estrany i valuós en què no hi ha urgència per arreglar res. Només atenció plena. Quan el coach està realment present, l’altre comença a estar-ho també.

6. Escolta activament 

L’escolta activa va més enllà de les paraules. Escolta silencis, contradiccions, emocions no dites. Escolta allò que la persona encara no s’ha atrevit a formular. I en aquesta escolta profunda, el client es descobreix.

Pregunta poderosa: Què canviaria a la teva vida si algú t’escoltés sense voler-te corregir?

3. Fer possible el canvi: consciència i creixement

(Competències 7 i 8 de la ICF)

El coaching no acaba en la comprensió; comença allà.

7. Evoca consciència 

Evocar consciència ajuda la persona a veure patrons, creences, decisions invisibles. No és donar respostes, és ajudar a fer-se bones preguntes. I quan la consciència s’expandeix, el marge d’elecció també.

8. Facilita el creixement del client 

Facilitar el creixement transforma la lucidesa en acció. Petits passos, compromisos reals, responsabilitat assumida. El coach no empeny, però tampoc deixa que tot quedi en paraules boniques. Acompanya a passar del “ho entenc” al “ho faig”.

Aquí el client deixa de ser espectador de la seva vida i esdevé protagonista. I això, de vegades, fa vertigen. Però també allibera.

Pregunta poderosa: Quin pas petit però honest estàs evitant des de fa temps?

4. Una manera d’estar al món

En definitiva, les 8 competències de la ICF no són un manual d’instruccions, sinó una manera d’estar al món. Practicades amb coherència, ajuden les persones a créixer no perquè algú les canviï, sinó perquè aprenguin a escoltar-se, a confiar i a avançar amb més consciència.

Així doncs, el coach no cura ferides: acompanya processos. Processos conscients de transformació on el client pot mirar-se sense trencar-se i avançar sense delegar la seva responsabilitat.

I en aquest acompanyament respectuós, humà i profund, alguna cosa essencial passa: la persona recorda que ja té dins seu els recursos per continuar caminant.